REPUBLICANS ESPANYOLS A DACHAU

José M. García-Miranda Esteban-Infantes

Toledo, 21 de febrer de 1897

Va néixer el 21 de febrer de 1897 a Toledo en una família acomodada, fill de José M. i Elvira, va ser el segon de quatre germans.

Als 15 anys va entrar a l’Acadèmia d’Infanteria de Toledo i al 1915, com a tinent d’infanteria va ser destinat a Melilla-Nador. Després de successius ascensos i de distincions al seu valor, va patir diversos arrestos. S’integrà a la lògia Hijos de la Africana núm. 430 de Melilla, amb el nom maçònic de Xenofonte.

El 1924 va ser nomenat delegat governatiu a Arcos de la Frontera (Cadis), on es van agreujar els seus desacords amb l’ordre militar i sofrí nous arrestos. Tres anys després va ser destinat a Barcelona on manifestà la seva frontal oposició a la Dictadura de Primo de Rivera, aquesta actitud li va suposar ser processat el 1928 per un delicte de sedició i condemnat a un any de presó. Dos anys més tard va tenir una nova condemna per participar en un míting polític republicà. Aquests períodes d’empresonament els dedicà a l’estudi.

Amnistiat després de la proclamació de la República, va ser nomenat ajudant del president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià. Conegut com el “capità roig” sol·licità la baixa de l’exèrcit i es va presentar a les eleccions generals del 28 de juny de 1931 amb el Bloc Obrer i Camperol. Encara que no sortí elegit va continuar participant activament en l’organització d’aquest partit, va impartir cursos i conferències, va ser orador en mítings i va escriure articles a diversos diaris, així també va fer de professor de ciències a diferents escoles per a la gent obrera. Es casà el 1933 amb la Lucía Aldea, amb qui tingué un fill el 1934 que va morir i el 1936 nasqué el Fernando, que també morí de meningitis durant la guerra.

Compromès amb la defensa de la República en 1936, enfrontat als militars revoltats, entre els que es trobava el seu cunyat Guillermo Reinlein, García-Miranda reingressà al servei actiu i sortí cap al front d’Aragó amb la Columna Ortiz com a assessor militar. Va combatre en diferents fronts i amb altes responsabilitats militars fins que s’integrà a l’Exèrcit de l’Est, amb les tropes del qual lluità durant els següents anys de guerra fins que va anar retrocedint fins la frontera.

El 9 de febrer de 1939, amb la seva esposa, s’instal·là a Vernet les Bains, juntament amb d’altres dirigents militars. Realitzà diferents treballs: mecànic, pagès, llenyataire… fins que aconseguí treballar com a professor, el que li donà certa estabilitat durant els anys 1942 i 43.

A finals de 1943 va ser detingut per la Gestapo per la seva participació en el grup de resistents Combat, va ser enviat a la Ciutadella de Perpinyà i després al camp de concentració de Vernet d’Ariege, on arribà al gener de 1944, juntament amb vuit caps i oficials de l’Exèrcit Popular de la República, els anomenats “Els 8 de Vernet”. D’aquest camp, el 30 de juny uns 400 interns van ser traslladats a la presó de Toulouse i el 2 de juliol 536 presoners, 70 d’ells espanyols, van ser deportats a Dachau.

El Josep M. i els seus companys van arribar a Dachau en unes condicions molt precàries, segons el seu testimoni “L’enfonsament moral total de l’ésser humà. Escollir salvar-te podia provocar la mort dels altres” “Poder menjar es convertí en una obsessió. No em fa cap vergonya admetre que vaig fer de conillet d’índies, que em vaig deixar extreure una bona quantitat de sang sols per a poder estar sis dies a la infermeria, beure algun got de llet i menjar una mica millor. Altres companys desgraciats van fer el mateix, deixant-se inocular veritables malalties sols per poder menjar”.

El camp va ser alliberat pels americans el 29 d’abril de 1945. En unes pèssimes condicions de salut, sols pesava 39 kg., l’1 de juny de 1945 es retrobà amb la Lucía a Perpinyà i va iniciar el seu segon exili a Vernet les Bains. Va fer de professor suplent al Col·legi Modern i Tècnic de Garçons a Prades i també al Centre d’Aprenentatge de Vernet, aquestes feines les complementà amb classes particulars i conferències en francès sobre diferent temática científica, histórica i cultural.

El 1957 va retornar a Espanya i començà la seva vida a Toledo on residia la major part de la seva família. El 1963 va morir la seva esposa i García-Miranda ho va fer el 7 de febrer de 1971, als 74 anys.

Font: Un humanista en Dachau. José M. Garcia-Miranda Esteban-infantes, Maestro y Tte coronel republicano. Rafael Pañeda Reinlein. Avant Editorial, abril 2022