En una antiga fàbrica de la ciutat de Dachau, a 15km de Munich, Himmler va manar instal·lar-hi, el 21 de març de 1933, el primer camp de concentració, destinat a presos polítics, comunistes i socialdemòcrates, “perillosos per a la seguretat de l’estat”, amb una cabuda per a 5.000 persones.
Es va convertir en el prototip per al dilatat sistema de concentració estès per tot el territori del Reich i els països ocupats. El 1938 es va ampliar amb un nou camp, a l’entrada del qual hi figurava el lema “El treball fa lliure”. També hi van ser internats jueus, sacerdots catòlics i protestants, gitanos, “asocials”, Testimonis de Jehovà, homosexuals… detinguts als països ocupats i presoners russos, molts dels quals van ser afusellats immediatament.
Les necessitats de la indústria bèl·lica van portar a l’aprofitament de la mà d’obra deportada, a les factories d’armament de les SS al propi camp, com BMW i Messerschmitt, o a les establertes per tota Baviera; en total van ser organitzats 139 camps annexes. Unes 200.000 persones van passar per aquestes instal·lacions, de les quals unes 41.500 hi van morir. A aquestes xifres hi cal afegir els presos no enregistrats procedents de les evacuacions d’altres camps poc abans de l’alliberament. A partir del 1943, amb les primeres grans derrotes militars alemanyes i amb el consegüent augment de la deportació de mà d’obra eslava per ajudar a l’esforç de guerra, resistents de tota Europa van ser enviats al camp; així, el juny de 1943 van començar a arribar-hi francesos i republicans espanyols, deportats des dels camps de trànsit de Compiègne, Bordeaux i Lyon.
Després de Mauthausen, Dachau va ser el camp nazi on van ser deportats més republicans, els quals van pagar amb l’esclavitud i la mort la seva participació en els moviments de resistència, amb el convenciment que prosseguien la lluita antifeixista que havien iniciat al juliol del 1936.