REPUBLICANS ESPANYOLS A DACHAU

Joan Escuer Gomis

Va néixer a Cornudella de Montsant (Tarragona) el 16 de novembre de 1914, fill de Joan Baptista i Dolors, originaris de les terres de Lleida. A més de dues germanes de part de mare, casada en segones núpcies, tingué dos germans l’Enric i el Ramon.

Als pocs mesos del seu naixement la família es traslladà a Sentmenat (Barcelona) on el pare trobà feina en una fàbrica tèxtil, però, a causa de dificultats econòmiques i de salut del pare, va retornar a Cornudella. Dedicats a la pagesia, Escuer, de ben petit, tot i les bones aptituds per a l’estudi, hagué de contribuir al sosteniment familiar, amb diverses feines, fins que va aprendre l’ofici de ferrer.

Va viure amb entusiasme de joventut l’adveniment de la II República i va anar forjant la seva consciència de classe i la pràctica política. L’1 de juliol de 1934 s’incorporà al llarg servei militar de dos anys i, per la seva habilitat en tocar la trompeta, va ser destinat a diferents bandes de la guarnició de Tarragona, on va viure els Fets del 6 d’octubre a Astúries i Catalunya. Les diferents actituds dels seus superiors militars van ser una escola per a ell, tant a nivell de creixement personal com d’aprenentatges.

Un cop llicenciat a primers de juliol de 1936, retornà a Cornudella i, pocs dies després de l’aixecament militar, s’incorporà amb la seva lleva a l’exèrcit, al Regiment d’Infanteria 15 de Tarragona, fins a ser destinat, el mes d’octubre, al 2n Regiment d’Infanteria de l’Exèrcit Popular de la República, període en que ingressà al PSUC. Amb el seu Batalló, anomenat “Tarraco”, combaté en diversos fronts a Madrid, fins que a finals de 1937 ingressà a l’Escola Popular de Guerra de Paterna (València), on obtingué la graduació de capità. Participà en accions al Front de Balaguer i a la batalla de l’Ebre, després de la qual fou nomenat responsable de la nova Escola de Caporals de la 226 Brigada Mixta, dissolta a causa de l’ofensiva feixista. Va ser incorporat a diferents posicions, que li ocasionà ferides lleus, a mitjan gener, i l’evacuació a l’Hospital de Sang de Molins de Rei, per anar retrocedint fins a Barcelona.

Formà part de la corrua de soldats que enfilaven el camí de França fins travessar la frontera el 6 de febrer. Inicià el periple de l’internament a diferents camps (Argelers, Agde, Barcares, Saint Cyprien, Sepfonds) i l’enrolament forçós a la 218 CTE al gener de 1940, va ser destinat a treballar en una fàbrica de pólvora, prop de Burdeus. Amb la caiguda de França, la descomposició de les CTE va diversificar el destí dels republicans, i Escuer es dirigí a Tolosa, on fou detingut i enviat als camps de Bram i Argelers. Ben aviat quedà adscrit a la 142 GTE com a ferrador de cavalls a la Colonial Francesa de Rivesaltes, fins que es va canviar al 645 GTE on hi havia el seu germà Enric i on hagué de treballar en el manteniment d’un dipòsit d’armes i de pagès. A mitjans de setembre de 1940, amb un grup de republicans, va ser enviat prop de la ciutat de Roua, on va passar a mans de la Gestapo, que destinà a uns 800 espanyols a Lorient, per treballar en la construcció de la base submarina de Saint-Nazaire, integrats a la organització Todt.

Aviat entrà en contacte amb membres de la Resistència i Escuer caigué en una xarxada iniciada a París el 27 de juny de 1942 per la policia de Vichy i la Gestapo, que va comportar la detenció de 135 espanyols. Tancat a la presó de Nantes, va conèixer una noia espanyola també detinguda, Constanza Martínez Prieto, de Madrid, qui més endavant seria la seva dona. Després va romandre empresonat a La Santé a París fins el 3 de desembre de 1943, quan va ser jutjat, juntament amb un grup de més de 70 espanyols, i condemnat a 18 mesos de presó, que havia de complir a la presó de Tourelles. El 6 de maig de 1944 la Gestapo va traslladar un grup a la presó de Fresnes, i després al camp de Compiegne, fins el 18 de juny quan van ser enviats en tren cap a Dachau, en un dels combois més nombrosos, 2.319 homes, dels quals 162 eren espanyols, en un viatge de penalitats que va provocar nombroses morts.

Deportat a Dachau amb el núm. 74181 com a pres polític, va ser traslladat aviat al subcamp de Allach i destinat al treball esclau a l’equip de construcció d’una fàbrica d’aviació, fins al seu trasllat al túnel del subcamp a Merkich, on hi havia instal·lada una fàbrica de motors d’avió. Retornat a Allach, va anar encadenant diferents treballs, que junt a les dolències provocades per la mala alimentació i els càstigs, van afectar la seva salut.

El 28 d’abril els americans van alliberar Dachau, però el seu comando no va ser lliure fins el 2 de maig al poble de Deggendorf.

El 15 de maig va ser repatriat en tren fins a Nancy i París, on romangué allotjat a l’Hotel Lutétia i es retrobà amb Constanza Martínez. Ambdós van refer la seva vida a Saint-Denis, en Joan treballant de ferrer i amb la Constanza mantenint una activa militància al seu partit, el PSUC, i criant els dos fills.

El 1972 retornaren a Espanya i s’instal·laren a Sentmenat des d’on contribuiren a la reorganització del seu partit, a la vegada que esdevingueren membres infatigables de l’Amical de Mauthausen i altres camps, en la seva labor de divulgació.

Des del 1992 i fins el 2002 el Joan va ser president de l’Amical de Mauthausen i altres camps, i seguí vinculat a ella fins el 2004, any de la seva mort.

Font: Memorias de un republicano español deportado al campo de Dachau, 2007, Barcelona, Ed. Amical de Mauthausen